Nous temps

L’Orfeó Sarrianenc -només com a massa coral- i el Quadre Escènic reprengueren la seva activitat musical i teatral que, donada les noves circumstàncies, se centrà en sarsueles, teatre clàssic i, naturalment, L’Estel de Natzaret. Però el pas dels anys portà noves iniciatives i el 1955 es creà l’Esbart Sarrià, un grup dansaire que donarà bon nivell a les representacions que es fan al teatre i que produirà els seus propis espectacles. Més endavant, l’Esbart Sarrià canviarà el seu nom pel de Ballet Folklòric Sarrià / Esbart Sarrià. Teatre i dansa seran els protagonistes d’un nou període d’esplendor.

La nova època portarà noves actuacions sobre l’edifici. En un moment indeterminat dels anys cinquanta del segle XT, Pere Queraltó i Nou, pintor i escultor, artista polifacètic i director artístic habitual de les produccions teatrals de l’època, pintà el teatre i dignificà l’entorn pròxim. A ell es deuen la decoració de la boca de l’escenari i del llum del sostre i, a l’exterior, el mural esgrafiat dedicat a Sant Josep, patró del Centre Parroquial.

El successiu tancament d’altres teatres i cinemes va permetre disposar de butaques fixes. No sabem exactament com van anar els fets. però sembla que en dues ocasions es va aprofitar els seients d’altres equipaments: del cinema Spring, del passeig de la Bonanova, i del cinema Jaume I, de les galeries del mateix nom al passeig de Sant Gervasi.

Però el canvi més gran es va produir l’any 1989 amb l’enderrocament del vell i emblemàtic Cafetí. L’adquisició per permuta, per part de la parròquia, dels terrenys fins el carrer Pare Miquel de Sarrià, va permetre ampliar les instal·lacions del Centre Parroquial amb la construcció d’un nou edifici amb entrada en aquest carrer. L’accés al teatre des de les noves instal·lacions només era possible per l’espai que ocupava el vell local social que va haver de deixar lloc a l’actual terrassa del Centre.